Modes de producció, patriarcat i triple opressió
és un article del membre de la XARXA BASCA ROJA Iñaki Gil de San Vicente datat el 21 de juliol del 2001. La traducció al català és d’un company d’ENDAVANT.

Moltes investigacions crítiques feministes en múltiples camps – antropologia, història, economia, art, filosofia, ciència i epistemologia, tecnologia, sexualitat, psicologia, etc. – han demostrat que el sistema patriarcal no és etern ni consubstancial a l’espècie humana i menys encara als mamífers, sinó que sorgeix en un moment molt curt en la llarga història de la nostra espècie i en un lloc molt precís i localitzat del planeta. Aproximadament entre el –3000 i el –600, i en allò que en la visió geogràfica eurooccidental es defineix com a Proper Orient. És aquesta una època de transició entre la societat de casta i la societat de classes socials. Quina diferència hi ha? Molt sintèticament resumit, que la societat de castes està formada per grups diferenciats entre sí però sense una definitiva i total propietat privada dels mitjans de producció, de la terra, del bestiar, comoditat, descans i oci, etc., perquè les castes altes, sobretot la formada pel nucli real, els sacerdots-escribes i els militars, controlen i administren tant el producte social produït pel treball col·lectiu de les castes baixes com els plans d’inversió, consum ostentós, estalvi, etc., de l’excedent sobrant, d’allò que no s’ha consumit i es guarda en els grans magatzems del palau i del temple.

Amb tot, en la societat de castes existeix una contradicció interna que impulsa la casta alta, real, o com se li vulgui dir, a convertir-se en casta dominant i, després, en casta que s’apropia per a sí i pels seus descendents de la propietat col·lectiva, convertint-la en la seva exclusiva propietat privada que, després de la imposició de l’herència familiar, serà traspassada als seus descendents i no retornada al poble treballador. Des del moment en què aquesta minoria expropia i arranca a la majoria treballadora aquestes riqueses produïdes per la seva força de treball social i acumulades per generacions successives, des d’aquest moment les castes es converteixen en classes socials antagòniques, una de les quals, la propietària dels mitjans de producció ara privatitzats però anteriorment col·lectius i socials, viu i s’enriqueix a costa de l’explotació de les classes treballadores, expropiades dels béns que produeixen. Sorgeix així la lluita de classes.

Però aquest procés històricament documentat i teòricament assumit, no sorgeix del res, sinó que requereix una acumulació bàsica prèvia, anterior. Què vol dir acumulació bàsica? Doncs que les agrupacions humanes originàries, reduïdes a poques desenes d’individus i després a clans, tribus i ètnies de comptats milers de membres, van guardant i emmagatzemant de generació en generació petites coses materials i cada vegada més sofisticades tradicions culturals, sabers pràctics, interpretacions imaginàries i mitològiques, etc., que a pesar de totes les seves limitacions, reflecteixen a la seva manera les seves relacions socials internes i les relacions externes amb la natura. Tot i això, arriba un moment en el procés d’acumulació bàsica en què la contradicció sorgeix dins mateix de la col·lectivitat encara no separada entre castes sinó només entre clans i famílies – no en el sentit de família burgesa actual – perquè les necessitats de la producció agrària i ramadera sedentàries faciliten – però que no exigeixen – que els homes s’especialitzin en determinades tasques en detriment i menyscabament de les dones. Aquest procés requereix una explicació una mica més detinguda perquè la seva comprensió és crucial.

Les dones no solament produeixen vida sinó que també produeixen coneixement i saber. Ambdues coses són tan simples i bàsiques com les arrels, fruites, escorces, algues, ostres, cloïsses, peixos, cucs, insectes, rosegadors, ocells, pedres tallades, cistells, xarxes, etc., i sobretot, decisiu, el control del foc, que – en el seu conjunt – asseguraren l’existència, creixement i felicitat humana. Sabem que les dones aportaven al voltant de les tres quartes parts del total d’aliments i productes de tot tipus que necessitaven els col·lectius humans; sabem que les dones participaven amb els homes en la caça i captura dels grans mamífers; sabem que foren les primeres deesses i tot indica que les magistrals pintures rupestres i el control del foc eren obra seva. Tot indica també que el primer coneixement de la doma d’animals i de l’agricultura itinerant fou un assoliment de les dones. Tot i això, arribà el moment en que començaren a ser desplaçades de la seva posició i recloses en el treball dins de la casa camperola, per tenir més i més fills per talar boscos, desbrossar camps, llaurar-los, sembrar i recol·lectar; fills per ser soldats i pares; i més i més filles per ser canviades per objectes, o venudes per béns preciosos, o lliurades com a regals, o com a bones dones i mares, és a dir, com a força sexo-econòmica de treball que, correctament administrada augmentava la riquesa de la família àmplia, del clan i de la tribu.

Molts estudis suggereixen que aquesta marginació i després explotació de les dones venia facilitada per l’experiència anterior de l’exogàmia, és a dir, de la necessitat de que les dones dels grups es creuessin amb homes d’altres grups exteriors per teixir aliances d’ajuda mútua i, sobretot, per evitar la degeneració i extinció per la consanguinitat inevitable a l’endogàmia intragrupal, allò que ara se’n diu incest. Amb tot, aquesta pràctica de supervivència no explica per sí mateixa el sorgiment del sistema patriarcal, que té el seu origen en les contradiccions produïdes, en primer lloc, per les reaccions internes als límits d’agricultura i la ramaderia itinerants que van esgotant les terres lliures i exigeixen cada vegada més terres disponibles; en segon lloc, en la mesura en que aquesta forma itinerant es va gent sedentària, fixa en una zona més o menys àmplia però que necessita ampliar-se cada vegada més per la naturalesa extensiva de forma econòmica i, en tercer lloc, en la mesura en què les societats ja sedentaritzades en un territori han de defensar-lo d’altres societats que necessiten aquest territori, o, al revés, d’aquestes societats que per pressions objectives exteriors com canvis climàtics, catàstrofes geogràfiques o ambientals, plagues, pestes, etc., o pressions igualment objectives però interiors com la sobrepoblació excedentària que no pot mantenir-se pels escassos recursos propis i que han d’emigrar a altres territoris, salvatges o ja ocupats per altres societats.

Aquestes raons bàsiques i altres de secundàries a cada regió o societat, estan facilitades per la superior força física de l’home sobre la dona. Mentre que la dona és més resistent globalment que l’home, aquest té més força física en un temps curt, per un treball intens i ràpid. La dona està més dotada que l’home per la supervivència en condicions de penúria i perill, de pocs recursos materials, i l’home és per això mateix qualitativament inferior en el vital problema de la supervivència com a espècie, que és del què es tracta. Desgraciadament per la dona i l’espècie humana en el seu conjunt, una sèrie de factors que han de ser analitzats en cada cas particular, propiciaren la victòria de la força bruta sobre la resistència biològica. Però fou una victòria que trobà molta més resistència i oposició de les dones que allò que es diu segons la historiografia patriarcal. Els textos escrits, tradicions orals i records transmesos d’aquella època, des del Gilgamès cap endavant, inclosa la Bíblia, mostren, d’una banda, la història de l’opressió de la dona des de la perspectiva dels homes; de l’altra, les maniobres justificadores dels homes per ocultar i tergiversar aquest procés i, per últim, com, malgrat tot, han perviscut restes de les resistències de les dones.

L’expansió del patriarcat fou, exposat grosso modo, un pas per endavant de l’expansió de la propietat privada, de l’expropiació de la propietat col·lectiva i la seva transformació en privada, i aquest procés s’assentà sobre l’experiència de la prèvia explotació de les dones pels homes. La victòria de les castes riques sobre les pobres s’assentà sobre la victòria dels homes sobre les dones, i les castes riques disposaren com a aliats als homes de les castes pobres que descarregaven sobre les dones moltes coses, des de les seves frustracions i misèries, fins la seva agressivitat brutal en forma de violacions i assassinats, passant la sobreexplotació de la seva força de treball sexo-econòmica. Les religions de l’època, des dels déus grecs, violadors i incestuosos, fins el judaisme patriarcal i misogin, passant per l’oposició del budisme masclista a les deesses hinduistes, i el patriarcalisme de Zoroastre, semblant plèiade d’horrors i de pors masculines, mostren de forma invertida la tragèdia del procés d’explotació de les dones.

El cert és que al voltant de l’any –600 el sistema patriarcal ja està assentat i a la vegada assenta el sistema classista ja establert en els seus pilars bàsics. Tot i això, abans que les classes socials aparegueren definitivament, es produí l’esclavització de les dones dels pobles vençuts per les guerres. Aquesta pràctica era coherent amb les necessitats del patriarcat en ascens, urgit per augmentar el seu poder mitjançant l’explotació de més dones. On les podia obtenir? Doncs dels pobles amb els que lluitava per treure’ls la ramaderia, les fonts d’aigua i els béns acumulats. A mesura que s’esgoten els recursos i es debiliten i desapareixen els llaços d’ajuda mútua i economia de troc i reciprocitat, van augmentant lenta però inexorablement els exterminis estremidors de grups sencers a càrrec d’altres per a saquejar-los de tot, o probablement més tard, imposar-los condicions duríssimes de lliurement d’impostos per no ser exterminats pel grup més poderós. A l’inici de l’expansionisme, s’extermina pràcticament a tots perquè ni hi ha recursos alimentaris per mantenir-los vius ni ells mateixos són capaços de produir un excedent del qual s’apropiï el vencedor si els conserva amb vida i els posa a treballar. Però les dones tenen una qualitat que no tenen els homes, i és que només elles poden donar fills a més de treballar fins l’extenuació, i també plaer sexual. Així, a les dones joves se les deixa amb vida, i a les majors se les extermina. El desenvolupament econòmic va permetent al grup vencedor ampliar la gent que va deixant viva, i arriba el moment en què també es lliuren de la mort per ser esclavitzats els vells, perquè la seva experiència i coneixement acumulat són cada vegada més necessaris i, per tant, valuosos.

Molt breument exposat, l’opressió clànica, tribal i ètnica antecedeixen i preparen l’opressió nacional posterior. El fil conductor de totes elles és el de l’explotació de la força de treball del grup nacional oprimit, tot i que aquest fil comenci amb l’esclavització de les seves dones joves i s’estengui després a la totalitat dels seus habitants. Amb tot, existeixen diferències dins d’aquesta totalitat perquè, en primer lloc, de nou, són les dones nacionalment oprimides les que carreguen sobre els seus cossos la pitjor part de l’explotació; a més, fins i tot els homes del seu propi poble arriben a utilitzar-les com a tribut sexo-econòmic per aplacar la ira de l’ocupant, lliurant-li cada determinat temps una quantitat de dones, cavalls, riqueses, etc. Aquesta pràctica s’ha mantingut de forma indirecta en els temps moderns quan la immensa majoria dels homes de la nació ocupada, sobretot els de les seves classes riques, toleren d’una manera o altra que els ocupants tractin amb especial duresa les dones ocupades. Per últim, les classes riques i dominants del poble ocupat no dubten en negociar una rendició honrosa i molt freqüentment col·laboracionista amb l’ocupant.

Així doncs, s’estableix una jerarquia de processos d’explotació i expropiació que començant en la base de la dona, s’estén cap amunt en forma piramidal fins arribar a la cúspide, al vèrtex en el qual els homes de la classe dominant del poble dominant acaparen la immensa majoria de les riqueses. Aquests fluxos d’expropiació eren ja clarament perceptibles en el Proper Orient de l’època que tractem, i s’estructuraren definitivament en l’època de l’imperialisme grec clàssic. Atenes és un exemple perfecte. Després l’era daurada alexandrina i més tard Roma, centre neuràlgic de corredors terrestres i marítims per on es transportaven les mercaderies, l’or i la plata, els objectes rars i exòtics, les legions i tropes auxiliars i sobretot les grans masses d’esclaves i esclaus. Aquestes vies arribaven amb prou feines, però arribaven fins la llunyana Xina, Centreàfrica, Gran Bretanya i nord d’Europa, funcionant com les artèries per les que confluïa a Roma, en els seus camps, tallers, comerços i prostíbuls la sang i el dolor de milions de dones explotades com a esclaves pertanyents a pobles ocupats o sotmesos. Mentre que a Roma i les seves ciutats, les dones llatines eren explotades com a dones i com a treballadores, les dones dels pobles ocupats de la perifèria i que sostenien bona part de la criminal glòria romana, eren també explotades com a poble, o nacionalment en termes moderns.

No podem analitzar ara els canvis succeïts en aquesta jerarquia de fluxos durant els segles obscurs posteriors a l’enfonsament romà a l’occident d’Europa, i les invasions anomenades "bàrbares", tot i que seguia totalment activa en l’imperi romà d’Orient, o Constantinoble i més tard Bizanci. Però, tornant a Europa occidental, és a partir dels segles XII-XIII, fonamentalment, quan es reactiva el comerç marítim i comencen a arribar riqueses d’Àfrica i d’Orient, que es posa en marxa una altra vegada el mecanisme d’explotar les dones de l’exterior. Una de les primeres pràctiques fou la mal anomenada "reconquesta" de la península ibèrica pels exèrcits feudals europeus. Simultàniament es llençaren les anomenades "croades", amb la seva sanguinària brutalitat – idèntica a la de la "reconquesta" – i amb ambdues agressions criminals s’expandí lenta però imparablement el comerç europeu. És veritat que ja des de mitjans del segle VIII i a mesura que s’expandia l’imperi carolingi, les seves atrocitats contra els pobles pagans d’Europa, i també contra Euskal Herria, es basaven també en la instauració de la triple opressió de les seves dones, però fou només un anunci d’allò que després passaria. Pel segle XV el nord d’Itàlia, una zona de Catalunya i part del nord d’Europa, són les terminals de les principals vies per les que el creixent comerç europeu expolia altres pobles, o sigui, principalment, a les seves dones i masses treballadores. D’aquesta manera, com havia succeït en l’època grega, s’estableix una invisible triple explotació realitzada mitjançant la dictadura encoberta del comerç a llarga distància. Són les dones les que aporten el gruix de la força de treball dels pobles que ja aleshores són sotmesos a allò que ara es defineix com a "intercanvi desigual".

Hem d’aturar-nos un instant en aquesta forma invisible de triple opressió perquè, per això mateix, passa desapercebuda. Imaginem-nos un poble no europeu que, de cop, rep la "visita" d’una galera veneciana, genovesa o catalana que estableix relacions comercials amb la seva classe dominant. Al cap d’un temps, aquest comerç ha crescut i la seva classe dominant s’ha enriquit, però el seu poble, i amb ell sobretot les dones, s’han especialitzat en els productes que es comercialitzen, deixant les formes productives tradicionals i fins i tot oblidant-les. Aquest poble es fa dependent del comerç internacional, però en realitat és dependent de Venècia, Gènova, Barcelona o de ciutats alemanyes. Per diverses raons que no podem explicar, en una altra "visita" estrangera, s’adonen que els preus han baixat, que la demanda ha baixat, i que fins i tot han de complir determinades exigències dels estrangers. Els rics del poble dubten, discuteixen, busquen altres mercats perquè s’han especialitzat massa i no poden variar de producció, i fins i tot busquen un aliat més fort que els defensi dels europeus. Augmenten les tensions en el poble perquè els rics propietaris volen una solució determinada i les masses treballadores una altra. Fins i tot pot esclatar la guerra amb els antics aliats. D’una manera o altra, aquest poble, sense perdre una sola guerra, ha vist la seva independència danyada invisiblement perquè realment depèn del comerç amb una potència estrangera, i en aquesta dependència són les dones les que sofreixen la invisible triple opressió.

Fins principis del segle XVI, situacions així foren molt comunes en la Mediterrània, Proper Orient, Àfrica del Nord i est d’Europa. Però a mesura que avançava aquest segle i que els focus de poder dins d’Europa passaven als Països Baixos, nord de l’Estat francès i poc més tard Gran Bretanya, aquests pobles més i més pressionats per les exigències implacables de les velles ciutats-estat comercials europees. Alhora, la triple explotació s’expandia per les Amèriques, però ara de forma manifesta, oberta i pública, xorrejant sang i genocidis absoluts mentre que la "civilització cristiana" esquilmava els seus habitants. És cert que allà també existí l’opressió tribal, ètnica i nacional abans de la invasió europea, però en molts pobles l’opressió patriarcal encara no existia o era encara molt més dèbil que a Occident. En qualsevol cas, la diferència qualitativa que ja començava a aparèixer en el segle XVII radicava en una altra cosa que no existia anteriorment i era que ja des d’aleshores l’espoliació i la triple opressió començaven a estar en funció de l’acumulació de capital i no en funció de l’acumulació de riquesa. Aquesta diferència qualitativa, que després explicarem, s’anà estenent arreu del globus durant el segle XVII i era ja definitiva al començament just del segle XVIII en el comerç britànic, holandès i francès per aquest ordre, i en bastant menor mesura en l’espanyol i portuguès.

L’acumulació de riquesa consisteix en què una família poderosa, un rei, una classe social, i de rebot – tot i que cada vegada en menor mesura segons es baixa en cascada cap avall – la resta del poble, obté mitjançant el saqueig, l’espoli, el comerç trampós o desigual, etc., una quantitat de béns superior a la que tenia al principi del tracte comercial. Es conserven llargues cartes de comerciants àrabs, jueus, venecians, etc., i fins i tot xinesos, hindús, mongols, perses etc., que expliquen com realitzen els seus recorreguts per, en acabar, obtenir un guany. Però són riqueses que desapareixen fàcilment perquè no es sustenten en l’explotació sistemàtica de la força de treball, sinó en el transport de mercaderies d’un lloc a un altre. Fins i tot fins ben entrat el segle XIX ser comerciant era un negoci insegur perquè es basava en imponderables de tot tipus. Molts, la majoria d’aquests comerciants, buscaven la riquesa per mantenir una forma de vida luxosa i ostentosa, per prestar a una noblesa cada vegada més endeutada i per, amb tot això i més, poder ascendir ells mateixos a nobles, freqüentment usant les seves filles com a objectes de compraventa de títols mitjançant bodes, i a les seves dones com a prostitutes que aconseguien favors de reis, alts nobles i alt clergat. En contra d’allò que diu la hipòcrita autopropaganda burgesa, els grans comerciants i banquers eren bergants, tramposos, pirates i saquejadors que no dubtaven en vendre o llogar les seves mares, dones, filles o nebodes per tal d’enriquir-se. Fortunes ingents es creaven del dia a la nit i es perdien de la nit al dia.

Però l’acumulació de capital és qualitativament diferent perquè, d’una banda, no dilapida tot o quasi tot allò acumulat, com succeïa amb freqüència en l’acumulació de riquesa, sinó que guarda una quantitat per reproduir després el procés d’acumulació; d’altra banda, no busca el guany només en el comerç, la pirateria, l’esclavitud, el saqueig, etc., tot i que també, sinó que cada vegada més va invertint aquesta resta no gastada, guardada, en contractar treballadors a sou bé en les seves pròpies cases, o bé en tallers privats, etc. i, per últim, des de finals del segle XVIII, cada vegada més comprant més màquines, substituint lenta però inexorablement el treballador manual, humà, per la màquina, i convertint l’home en peça, en cargol de la màquina, que es converteix en el nou ídol, i l’ésser humà en simple accessori a la màquina. Sorgeix així, com a efecte inherent a l’acumulació de capital, l’explotació industrial de la força de treball i tot el procés que va des del plusvalor al guany, passant per la plusvàlua. Aquest salt qualitatiu de l’acumulació de riquesa a l’acumulació de capital, que es simbolitza en el salt del mode de producció precapitalista al capitalista, té efectes decisius sobre la triple opressió de la dona.

L’acumulació de riquesa necessitava un territori al qual esprémer, però una vegada esgotat era abandonat per a buscar-ne un altre de rentable. Els comerciants passaven amb les seves caravanes, o amb els seus vaixells, establien relacions amb la gent del lloc i fins i tot construïen fort per descansar amb certa seguretat i guardar les seves mercaderies. Podien fins i tot mantenir delegacions fixes a l’estil de les modernes ambaixades, però una vegada se n’anaven amb prou feines deixaven rastre ni record, excepte el dels fortins, alguns gravats i pintures, i algunes paraules incrustades en la llengua del poble al qual havia espremut. Molts pobles pogueren recuperar-se més o menys, però altres desaparegueren. Tot i això, l’acumulació de capital és qualitativament devastadora perquè una vegada penetra en un territori ha de dessagnar-lo fins l’última gota, com un vampir que es beu fins l’alè i l’ànima del poble al qual destrueix. Un exemple el tenim en les companyies europees que comerciaven amb or, plata, pedres, pells, resines, etc., amb pobles precapitalistes en moltes parts del planeta. Quan esgotaven un territori, l’abandonaven deixant destrossats els seus pobles autòctons, indefensos davant l’arribada de colons europeus que s’assentaven per sembrar la terra. Allà on els arrasadors trobaven societats més desenvolupades, per exemple la Índia, Xina, etc., feien pràcticament el mateix però amb pactes amb les seves classes dominants, o després de les seves derrotes militars, i acabaven arruïnant i portant a la desesperació un país sencer, la qual cosa suposava a la llarga que els seus pobles oprimits acabaven en guerres d’alliberament nacional anticolonial. L’explotació comercial ben planificada requeria fins i tot carreteres – ja les feien els romans –, trens i ports, destruint les velles formes econòmiques per accelerar el saqueig de riqueses. Amb aquest saqueig simultàniament es destruïen les cultures i identitats tribals, ètniques i nacionals per deixar el buit i el no-res.

La triple opressió de la dona sota l’acumulació capitalista s’endureix en tots els aspectes perquè, a diferència de l’acumulació de riquesa, ara allò que està en joc és convertir la dona no només en l’últim basament de l’espoliació extensiva, sinó fonamentalment en la intensiva. Quina diferència hi ha entre extensiva i intensiva? La primera només fa referència a les riqueses que per la seva obtenció no requereixen una explotació sistemàtica de la consciència, de la identitat, del complex lingüístico-cultural del poble ocupat. S’espolia la riquesa material, des dels boscos fins les joies, passant per les dones, però no s’espolia la cultura ni la intel·ligència col·lectiva, la capacitat de crear cultura d’un poble. És cert, com s’ha dit, que en les darreres fases de l’esclavitud, els invasors es preocupaven per deixar amb vida les persones cultes, i els romans i xinesos eren molt astuts en aquesta qüestió. Però no utilitzaven aquest coneixement esclavitzat per produir més coneixement, sinó sobretot com a element de curiositat, prestigi i poder passatger. L’espoliació del coneixement d’un poble per augmentar el capital global de l’invasor començà a realitzar-se amb el capitalisme, quan les ciències foren convertint-se en forces de producció intel·lectual pertanyents al capital fix o constant, és a dir, a les màquines, instal·lacions, tecnologia, etc. L’acumulació capitalista és, bàsicament, acumulació intensiva de força psicosomàtica de treball, és a dir, de la totalitat de l’ésser humà, des de la seva força muscular bruta fins la seva refinada intel·ligència. Aquesta és la inhumana atrocitat qualitativa del capitalisme. I li exigeix destruir fins els ciments simbòlics, referencials i imaginaris dels pobles que subjuga.

La triple opressió de la dona és aquí portada a la seva crueltat més extrema perquè, a diferència dels modes de producció anteriors, el capitalisme necessita que la dona s’alieni definitivament en la seva capacitat de produir vida, és a dir, praxis crítica i creativa, i esdevingui en simple fàbrica de benefici psicosomàtic pel capitalisme estranger que ocupa el poble nacionalment oprimit al qual pertany la dona. En tot poble, la dona segueix essent decisiva en la socialització de la primera infància, en la transmissió i re-creació del complex lingüístico-cultural en els primers i decisius anys de vida, i també conserva la seva influència en la segona socialització, en els anys de l’adolescència. Això ho sap molt bé el capitalisme i en la mesura en que mercantilitza fins la primera infància per ampliar els mercats, i mercantilitza fins i tot l’amor i la procreació per augmentar el consum i la financierització de l’existència, amb els comptes d’estalvi per a recent nascuts i de crèdit per nens, en aquesta mesura, l’alienació de la dona per què produeixi éssers alienats des dels seus primers instants de vida es converteix en una necessitat urgent per l’acumulació capitalista. El capitalisme també sap que la dona segueix sent fonamental en la cura de les persones grans, creant mercats específics per la seva comercialització amb especial insistència en la indústria de la salut i de la drogoadicció en totes les seves formes, sobretot en la televisiva, per la qual cosa ha de mantenir l’alienació de la dona durant tota la seva vida per què no lluiti contra aquesta explotació psicosomàtica total. Podríem posar molts més exemples sobre l’explotació intensiva que confirmen l’aterradora qualitat específica de l’acumulació de capital a diferència de l’acumulació de riquesa precapitalista.

Doncs bé, en els pobles nacionalment oprimits, el drama es converteix en tragèdia si no existeix una lluita oposada tenaç i sistemàtica. I una vegada més, la dona apareix com la pedra angular o basal, segons com es miri, del problema sencer. Tot i això, els pobles oprimits tenen afegit un problema qualitatiu que no tenen els que no sofreixen opressió, i és la inexistència del seu poder estato-nacional propi que els permeti dirigir el seu propi destí. Aital absència, deliberadament buscada i mantinguda per l’estat ocupant, repercuteix en la totalitat dels problemes i en primer i decisiu lloc en les càrregues que la dona treballadora nacionalment oprimida ha d’assumir. Donat que és ella la que, com hem vist, sosté en bona mesura l’estructura sencera d’explotació, la seva alienació nacional és decisiva pel manteniment del poder ocupant, i la seva alienació social i classista com a treballadora és decisiva per la pervivència del patriarcat. Resultat de tot això és que aquesta triple alienació repercuteix directa i essencialment en la cultura que ella transmet als seus fills i filles. Entenem així l’experiència històrica que mostra la importància de la recuperació lingüístico-cultural des de la primera infància en la lluita dels pobles oprimits, i dins aquest complex, la importància de la transmissió de la memòria nacional de lluita del poble contra l’ocupant, i del paper de la dona en tot aquest procés.

Les repercussions de tot el què estem analitzant s’estenen a la totalitat de la vida del poble oprimit, cosa que explica entre moltes altres coses, que sigui en aquests pobles on més fàcilment han triomfat les lluites revolucionàries; que siguin en aquests pobles on la militància de la dona adquireix, segons els seus contextos culturals, una importància i participació superior a les de les simples lluites de classes en els pobles on no hi ha opressió nacional; que sigui en aquests pobles, sobretot en els que conserven les arrels d’identitat simbòlica preindoeuropea amb la natura, on les tradicions col·lectives amb fortes restes paganes i precristianes alimentin una valoració superior del medi ambient... No tenim temps per estendre aquestes anàlisis a altres qüestions com, per exemple, la importància teòrica d’aquestes experiències per les reflexions autocrítiques de les esquerres de les nacions que oprimeixen altres nacions, amb la seva responsabilitat objectiva en allò que estem analitzant. Per últim, la lliçó bàsica a extreure és que sense la triple emancipació és impossible avançar en la construcció col·lectiva del poble oprimit que en haver superat la triple explotació permet construir una nació nova, la qual, al seu torn, es converteix en una força emancipadora de la nova humanitat.